Un cap de setmana ... tranquil?

El Gos d'en Ramiro pensava que seria un cap de setmana tranquil. Però s'equivocava. Una trucada del seu cosí francès, en François le Français, el va fer adonar que aquell cap de setmana encara seria pitjor que els que en Llopis ve a fer malifetes. Al capdevall a en Llopis sempre li toca el rebre i ell s'ho passa bé atonyinant-lo.


Però amb en François ... era diferent. L'hauria de portar a donar volts, aguantar que a França tot és millor, més refinat, més “chic”.

A més, aquesta vegada en Fraçois li havia dit que vindria acompanyat. O sigui ... una altra boca a alimentar. I la d´en François era un pou sense fons. L'última vegada es va menjar 25 salsitxes en un sol àpat!

Bonjour, Bonjour! Mon pépère le gos d´en “Gamigo”! Oh mon cousinet! Comment ça va?

Bon dia carallot! - Va contestar el gos d´en Ramiro.

Estic molt content de “veuguet” de noú. (Nota dels autors: hem escrit com parla, no és que siguin faltes d'ortografia). Espego que el llop Llopís es dignagà a feg-nos una visitàaaa.

Em sembla molt que en Llopis no vindrà pas aquesta setmana. Encara s'està recuperant de l'estamanyada de la setmana passada. - Va dir el gos d'en Ramiro. - Però no em penses presentar aquesta bellesa que ve amb tu?

Oh! Excusez-moi. Te presente la meva coupine la Margaret Saint James (Nota: pronuncieu Seint Jeims) dels Saint James de Londres de tota la vida.

Encantat senyoreta Seint Jeims. Sóc el Gos d´en Ramiro, dels de Ca'n Ramiro de tota la vida.

Crec que ella no pag-la massa el català, pegmetem traduig-li. - Va dir en Fraçois – He's Ramiro's dog, and he is enchanté.

Ja ho he entès tot – va replicar la Margaret – la meva família, de sempre, ha vingut a estiuejar al castell familiar que tenim a la Costa Brava i a l'hivern anem a la nostra casa de camp de la Cerdanya.

Mal llamp! Una gosseta rica i consentida, el castell familiar, la casa de camp de la Cerdanya – va pensar el Gos d´en Ramiro – l'aparellaré amb la Bessi a aquesta.

Oh, Mon dieu, je ne le savia pas això, ma cherie. El món és un mouchoir, un mocadoggg.

El Gos d´en Ramiro els va proposar anar a fer una volta per la granja i conèixer els altres animals. Va pensar que potser, en François encara se'n recordaria que el Toro Basilio és poc amic de les bromes. De fet encara li ha de fer mal el cul a en François de la darrera vegada que va aparèixer per aquí i va fer la broma de penjar la boina a una banya del Toro, tot dient que l'havia confós amb un penjador. El Toro li va fer una trussada que el va penjar al campanar. Però en François era tossut ...

Ah, bonjour le taureau Basiliú. Tranquil que avui no em treugué pas la gogga. Espego que m'hagis pegdonat.

Ozú, le chien! Tu no va a ecarmetá en tu viá! Etá jugando con fuegor y te vá a vorvé a cremá. Pero quien é la preziozida que te acompaña? Como una coza tan bella puede acompañá a zemehante malandrín? - Va dir el Toro Basilio amb el seu accent andalús.

Sóc la Margaret, imagino que vostè és el Toro Basilio del que tant m'ha parlat en François.

Er mimo! Ezpero que le haya hablao bien de mí. Permitame que le bese la mano, encantadora damizela. Dejeme que la acompañe – va dir en Basilio, que era tot unlligón, agafant-la de bracet. Cosa que no va fer cap gràcia a en François. Però amb una sola mirada del Toro va decidir que era millor deixar-lo fer i estar a l'aguait.

Quan van passar pel corral de les ovelles, hi havia la Bassi escombrant, mentre la Bussi no parava d'estornudar i queixar-se de la pols que aixecava la Bassi amb l'escombra. La Bessi, en canvi, com sempre, s'estava empolainant i fent-se les ungles.

Oh làlà làlà làlà. Les tges noies més boniques de Can Gamigú! - Va exclamar en François.

François! Va dir la Bassi

Atchuà! Va dir la Bussi

Que m'has portat? Va dir la Bessi

Tganquiles noies, guegalets peg a totes. Peg la Bassí li he pogtat una capsetà de bombons. Peg la Bussi li he pogtat un mouchoir de Paguís i peg la Bessi un pegfum que és el dagueg crit de la mode paguisienne.

El darrer crit – pensava el Gos d'en Ramiro – ja t'ho asseguro, amb aquesta catipent que fa, el que l'enflaira fa un crit i se'n va corrents a buscar aire pur.

Entre tots van decidir que seria bona idea anar a fer una excursió per ensenyar el poble a la Margaret i passejar una mica al François. Així que van enfilar, pel mig del prat, cap al turó que tenia una vista molt bonica del poble.

És clar que en François no estava pas massa acostumat a caminar. A cada pas se'ls paraba a “buscag flogs peg aquestes mammasels tant maqués”. Però es veia de lluny que estava cansat.

Oh dear! - va exclamar la Margaret – I'm sorry, però són les cinc o'clock. És l'hora del tea. (Nota: per anar bé heu d'utilitzar l'entonació dels anglesos i fer les “r” com ells, guanyarà realisme la cosa).

El Gos d'en Ramiro s'estava posant negre. Primer “le chien” carregós amb les seves famfarronades, ara la “milady” amb el te. Per favor!!!!! Que vingui en Llopis! Però en Llopis, per sort per ell, s'havia quedat tot el dia a casa seva.

Van pendre el te i unes galetetes que la “milady” en deia biscuits. El Toro Ramiro només tenia que bones paraules. Fins i tot, si n'hagués tingut, hauria begut el te amb les tasses aixecant el dit petit, com fan els aristòcrates anglesos. I què dir de la Bessi, en el seu ambient! Parlant de moda i pentinats amb en François i la Margaret.

Podeu deixar de fer el babau i fer via? - Va dir el Gos d'en Ramiro – És que tinc unes salsitxes que m'esperen quan arribem.

Salsitxés! Oh mon dieu! Geniál mon cousin! Saps que amo bé les salsitxes, moi.

No és una menja una mica vulgar, això de les salsitxes? - va dir, en to suau, la Margaret. - Jo dic, potser fora millor menjar roastbeef.

Ozú zeñorita, hay que vé lo bien que habla uté! Pero yo con un poco de yerba der prado me conformo. Pero zi uté me lo pide me hago canivar!

El Gos d'en Ramiro no podia entendre com és que el Toro Basilio es transfomava d'aquesta manera cada vegada que veia una noia guapa. I ben mirat, si que n'era de guapa aquella gosseta. Però que anès amb en François ... aquí en passava alguna. Si era guapa i rica, com és que anava amb aquell carellot que no tenia ni un duro i que sempre estava fotut en embolics.

Si no és molt preguntar, lady Margaret, d'on el vas arreplagar al meu cosí? Va dir el Gos d'en Ramiro.

Bé, estava a la convenció anual de famílies nobles. En François ha estat el primer del seu il·lustre llinatge en dignar-se a venir a les nostres reunions. Té sang reial per part de mare.

Caram! La seva mare era la meva tia – va pensar el Gos d'en Ramiro – i tota la vida que havia estat jaguent a Ca´n Ramiro, fins que va passar aquell gos salsitxa francès tant educat i ella se´n va anar al darrera. No, si ja ho sabia, ja l'ha tornat a liar!

A l'episodi proper veurem la capacitat innata d'en François le Français per liar-la!