El Gos d'en Ramiro pensava que seria un cap de setmana tranquil. Però s'equivocava. Una trucada del seu cosí francès, en François le Français, el va fer adonar que aquell cap de setmana encara seria pitjor que els que en Llopis ve a fer malifetes. Al capdevall a en Llopis sempre li toca el rebre i ell s'ho passa bé atonyinant-lo.
Però amb en François ... era diferent. L'hauria de portar a donar volts, aguantar que a França tot és millor, més refinat, més “chic”.
A més, aquesta vegada en Fraçois li havia dit que vindria acompanyat. O sigui ... una altra boca a alimentar. I la d´en François era un pou sense fons. L'última vegada es va menjar 25 salsitxes en un sol àpat!
Bonjour, Bonjour! Mon pépère le gos d´en “Gamigo”! Oh mon cousinet! Comment ça va?
Bon dia carallot! - Va contestar el gos d´en Ramiro.
Estic molt content de “veuguet” de noú. (Nota dels autors: hem escrit com parla, no és que siguin faltes d'ortografia). Espego que el llop Llopís es dignagà a feg-nos una visitàaaa.
Em sembla molt que en Llopis no vindrà pas aquesta setmana. Encara s'està recuperant de l'estamanyada de la setmana passada. - Va dir el gos d'en Ramiro. - Però no em penses presentar aquesta bellesa que ve amb tu?
Oh! Excusez-moi. Te presente la meva coupine la Margaret Saint James (Nota: pronuncieu Seint Jeims) dels Saint James de Londres de tota la vida.
Encantat senyoreta Seint Jeims. Sóc el Gos d´en Ramiro, dels de Ca'n Ramiro de tota la vida.
Crec que ella no pag-la massa el català, pegmetem traduig-li. - Va dir en Fraçois – He's Ramiro's dog, and he is enchanté.
Ja ho he entès tot – va replicar la Margaret – la meva família, de sempre, ha vingut a estiuejar al castell familiar que tenim a la Costa Brava i a l'hivern anem a la nostra casa de camp de la Cerdanya.
Mal llamp! Una gosseta rica i consentida, el castell familiar, la casa de camp de la Cerdanya – va pensar el Gos d´en Ramiro – l'aparellaré amb la Bessi a aquesta.
Oh, Mon dieu, je ne le savia pas això, ma cherie. El món és un mouchoir, un mocadoggg.
El Gos d´en Ramiro els va proposar anar a fer una volta per la granja i conèixer els altres animals. Va pensar que potser, en François encara se'n recordaria que el Toro Basilio és poc amic de les bromes. De fet encara li ha de fer mal el cul a en François de la darrera vegada que va aparèixer per aquí i va fer la broma de penjar la boina a una banya del Toro, tot dient que l'havia confós amb un penjador. El Toro li va fer una trussada que el va penjar al campanar. Però en François era tossut ...
Ah, bonjour le taureau Basiliú. Tranquil que avui no em treugué pas la gogga. Espego que m'hagis pegdonat.
Ozú, le chien! Tu no va a ecarmetá en tu viá! Etá jugando con fuegor y te vá a vorvé a cremá. Pero quien é la preziozida que te acompaña? Como una coza tan bella puede acompañá a zemehante malandrín? - Va dir el Toro Basilio amb el seu accent andalús.
Sóc la Margaret, imagino que vostè és el Toro Basilio del que tant m'ha parlat en François.
Er mimo! Ezpero que le haya hablao bien de mí. Permitame que le bese la mano, encantadora damizela. Dejeme que la acompañe – va dir en Basilio, que era tot unlligón, agafant-la de bracet. Cosa que no va fer cap gràcia a en François. Però amb una sola mirada del Toro va decidir que era millor deixar-lo fer i estar a l'aguait.
Quan van passar pel corral de les ovelles, hi havia la Bassi escombrant, mentre la Bussi no parava d'estornudar i queixar-se de la pols que aixecava la Bassi amb l'escombra. La Bessi, en canvi, com sempre, s'estava empolainant i fent-se les ungles.
Oh làlà làlà làlà. Les tges noies més boniques de Can Gamigú! - Va exclamar en François.
François! Va dir la Bassi
Atchuà! Va dir la Bussi
Que m'has portat? Va dir la Bessi
Tganquiles noies, guegalets peg a totes. Peg la Bassí li he pogtat una capsetà de bombons. Peg la Bussi li he pogtat un mouchoir de Paguís i peg la Bessi un pegfum que és el dagueg crit de la mode paguisienne.
El darrer crit – pensava el Gos d'en Ramiro – ja t'ho asseguro, amb aquesta catipent que fa, el que l'enflaira fa un crit i se'n va corrents a buscar aire pur.
Entre tots van decidir que seria bona idea anar a fer una excursió per ensenyar el poble a la Margaret i passejar una mica al François. Així que van enfilar, pel mig del prat, cap al turó que tenia una vista molt bonica del poble.
És clar que en François no estava pas massa acostumat a caminar. A cada pas se'ls paraba a “buscag flogs peg aquestes mammasels tant maqués”. Però es veia de lluny que estava cansat.
Oh dear! - va exclamar la Margaret – I'm sorry, però són les cinc o'clock. És l'hora del tea. (Nota: per anar bé heu d'utilitzar l'entonació dels anglesos i fer les “r” com ells, guanyarà realisme la cosa).
El Gos d'en Ramiro s'estava posant negre. Primer “le chien” carregós amb les seves famfarronades, ara la “milady” amb el te. Per favor!!!!! Que vingui en Llopis! Però en Llopis, per sort per ell, s'havia quedat tot el dia a casa seva.
Van pendre el te i unes galetetes que la “milady” en deia biscuits. El Toro Ramiro només tenia que bones paraules. Fins i tot, si n'hagués tingut, hauria begut el te amb les tasses aixecant el dit petit, com fan els aristòcrates anglesos. I què dir de la Bessi, en el seu ambient! Parlant de moda i pentinats amb en François i la Margaret.
Podeu deixar de fer el babau i fer via? - Va dir el Gos d'en Ramiro – És que tinc unes salsitxes que m'esperen quan arribem.
Salsitxés! Oh mon dieu! Geniál mon cousin! Saps que amo bé les salsitxes, moi.
No és una menja una mica vulgar, això de les salsitxes? - va dir, en to suau, la Margaret. - Jo dic, potser fora millor menjar roastbeef.
Ozú zeñorita, hay que vé lo bien que habla uté! Pero yo con un poco de yerba der prado me conformo. Pero zi uté me lo pide me hago canivar!
El Gos d'en Ramiro no podia entendre com és que el Toro Basilio es transfomava d'aquesta manera cada vegada que veia una noia guapa. I ben mirat, si que n'era de guapa aquella gosseta. Però que anès amb en François ... aquí en passava alguna. Si era guapa i rica, com és que anava amb aquell carellot que no tenia ni un duro i que sempre estava fotut en embolics.
Si no és molt preguntar, lady Margaret, d'on el vas arreplagar al meu cosí? Va dir el Gos d'en Ramiro.
Bé, estava a la convenció anual de famílies nobles. En François ha estat el primer del seu il·lustre llinatge en dignar-se a venir a les nostres reunions. Té sang reial per part de mare.
Caram! La seva mare era la meva tia – va pensar el Gos d'en Ramiro – i tota la vida que havia estat jaguent a Ca´n Ramiro, fins que va passar aquell gos salsitxa francès tant educat i ella se´n va anar al darrera. No, si ja ho sabia, ja l'ha tornat a liar!
A l'episodi proper veurem la capacitat innata d'en François le Français per liar-la!
dilluns, 21 de març del 2011
dijous, 10 de març del 2011
En Llopis demana ajuda.
En Llopis va sortir de l’aigua refunfunyant i proferint juraments de que el Gos d’en Ramiro els hi pagaria totes juntes.
- Sempre la mateixa història, ja estic fart de caure a l’aigua! Ja ho sé! Combatré l’aigua amb foc!
En Llopis va agafar el seu telèfon d’última generació i va marcar el numero del seu gran amic el Drac Doki.
En Doki era un drac com n’hi ha pocs. Tenia unes dents punxegudes que feien por només de veure-les i tirava foc per la boca. Bé, les males llengües deien que, en realitat, treia foc pels queixals, per que tot li sortia malament. Podríem dir que era el llop Llopis, però en versió drac.
-Doki! Amic meu! Com estàs? Va dir en Llopis.
-Malament! Que em truquis és senyal que em tocarà el rebre! Cada vegada que em truques em passa alguna cosa!!!! Li va contestar en Doki.
-Mira, aquesta vegada tinc un negoci segur. Es tracta de tres ovelles ... No va tenir temps de continuar, que en Doki li va contestar:
-Tres ovelles, has dit? Per tres ovelles sóc capaç de qualsevol cosa! Tinc una gana que em moro. Porto mesos que només menjo pastanagues.
En Doki vivia a l’altra punta de la comarca i no tenia carnet de conduir, i ja feia molt de temps que no podia volar. Tot i que passava força gana, era un gran bevedor de cervesa i feia un tripot que no el deixava aixecar el vol.
Així que va agafar l’autobús per anar a can Llopis. A sobre que l’autobús anava en retard, com és habitual, en Doki va quedar enganxat a la porta. Estava massa gras i el cul no li passava. El problema és que li havien entrat les ales i no podia tirar ni endavant ni endarrere.
Imagineu-vos l’escena: una autobús aturat a la parada, amb la cua de gent esperant per pujar i aquell rellamp d’animal enganxat a la porta. El conductor cridava que pugés, ell deia que no podia. La gent de dins l’autobús es posava nerviosa i cridaven. Els de fora la parada encara ho estaven més.
-Està massa gras! Va dir una senyora que portava un cabàs d’anar a comprar.
-El que té és el cul gros! Va replicar un jubilat.
-Vol fer el favor d’espavilar-se, va dir el conductor, com a mínim pagui el bitllet. Però crec que li hauré de cobrar doble!
No hi havia manera! La cosa no millorava. La gent s’anava posant nerviosa i cada vegada estaven més enfadats.
Per casualitat, en la mateixa parada hi havia un dels nostres herois: El Toro Basilio! El Toro Basilio no és pas d’aquells que donen massa voltes a les coses. Sempre ha pensat que les solucions expeditives i immediates son les millors.
Així que, sense preguntar-ho dues vegades, li va fer una trussada al cul, de les millors que tenia, les que reserva pels toreos.
-Ozú, vamo, que va a tira er Dra ezte der diablo! Va dir agafant embalada i anant directe al gran cul del pobre Drac Doki.
El Drac va sortir disparat de morros a la finestreta del conductor. Ara pla! El conductor havia quedat a sota el drac, just podia veure la carretera i fer girar el volant per conduir.
El Toro Basilio va pujar a l’autobús i la gent el va aplaudir. Ell, que era més xulo que un vuit, va agafar posat de torero i, saludant al respectable, els va brindar la “faena”.
-Olé, Olé, Olé! Vamo a vé, que le corten las orehas y er rabo!!! Va dir en un acte de xuleria característic en ell.
El conductor va tancar les portes de l’autobús i va anar tirant cap al poble d’en Llopis. El viatge va ser llarg, sobre tot per al pobre drac que se li havia quedat enganxat el cap a la finestreta.
Quan van arribar, el drac tenia problemes per sortir. El Toro, que tenia molt mala bava, li va dir: - Dra, quiere que t’ayude? Te pego un coscorrón en la frente i te surts de cop.
-No farà falta! Va dir el Drac amb una estrebada tant forta que va sortir disparat enrera. Amb tanta força que va fer una voltereta a dins l’autobús i va sortir disparat, anant a parar de morros a terra.
En Llopis va anar a recollir al seu amic accidentat. El pobre drac, mentre s’aixecava , li va dir a en Llopis: - No, si jo ja ho sabia que això acabaria així. I encara no hem ni començat. Ja et dic jo que ni menjarem ovella ni toro i ens tocarà el rebre com sempre.
Quanta raó que tenia el Drac Doki! Però tampoc feia falta ser profeta per endevinar-ho!
Mentre, al corral, les ovelles descansaven tranquil•les, fent la seva migdiada de rigor i la bessi fent-se la manicura .El Gos d’en Ramiro estava intentant engegar la parrilla elèctrica per coure salsitxes però no funcionava.
-Què carai li passa a aquest tros de ...?-El gos va començar a ensumar.
Exactament com li deia el seu olfacte feia olor de Llopis.
-Mireu!!!! Qui es aquell que està al costat d’en Llopis?? Desperta’t Bussi!-diu la Bassi.
-ZZzzzz...Què esta passant?Qui és aquest??-Diu la Bussi estranyada.
El Drac Doki es va senyalar a ell mateix amb cara d’estranyat.
-Ahhhh!!!Una mala manicura!!- Diu la Bessi.
-Tranqui,este er un amio del lobo Lobis,é inofensibo.-diu el toro .
-Carai Basilio! Amic meu! Quant de temps!-Diu el gos.
El toro fa una salutació amb la mà.
-Una cosa Basilio,tu no sabràs pas com funciona aquest tros de ferralla... , dic, aquesta parrilla tan bona que em vas regalar quan vas anar a Andalusia.?-Diu el gos dissimulant perquè ja coneix el seu amic i si li dius una cosa que no li ve de gust sentir ja el tens de morros.
-Ersque no te la regalé yo te la regaló mi primo de barcelona.
-Bé , quina pena! Adéu parrilla!-Diu el Gos encantat de desfer-se d’aquell tros de ferralla.
-No lo quiere yamá? Tengo zu numero.
-No ,no que ja el conec al teu cosí i segur que deu estar molt ocupat.
-Como quiera, ozú.
-Emm...perdona gos,què ara em toca venjar-me.
-D’acord,d’acord com vulguis però que sàpigues que tinc l’ajuda d’un toro d’ Andalusia.
-Ahh...doncs jo també tinc reforços!-Diu el llop amb aires de superioritat.
Us presento el vostre terror,el vostre mal son,el vostre...
-D’acord,d’acord...ens el presentes ja?-diu el gos
-Sí,sí contempleu el meu millor amic...El drac Doki!!!!!!!!!! TACHANNNNNNN!
-Et refereixes a mi?
-Si capsigrany a tu!,ara tenies que rugir i tirar una flamarada al gos que el deixaria negre com el carbó,cremat com el sutge!
-Dons rugeixo i tiro la flamarada ara o desprès?
El gos va tenir una idea:Aixeca les salsitxes a l’alçada de la flamarada i així estaran cuites.
-Ara tros de sabatot!
El gos va punxar una salsitxa amb una forquilla sense que es notes gaire.
El Drac va tirar una flamarada i el gos va fer un pas al costat i va estirar el braç.
Exactament com el gos havia planejat va coure les salsitxes,però el drac no va tenir mes bona idea que menjar-se les salsitxes del gos per fer-lo enfadar.
-QUE FAS RUC????-Va dir el gos.
-Mira Llopis! Ara es el gos el qui treu foc pels queixals i no jo. Què graciós!Podries haver-lo trucat a ell perquè és vengés d’aquell tal Gos d’en Ramiro i no a mi.-diu el drac.
-Doki,Doki,ELL ÉS EL GOS D’EN RAMIRO I ÉS CONTRA QUI ENS HAVÍEM DE VENJAR, ARA ELL ES VENJARÀ DE NOSALTRES!-diu el llop enfadat amb el drac
-Ahh,així que ara correm no?-diu el drac.
-No,mira,si et sembla ens quedem aquí com estàtues.-Diu el llop.
-Jo em pensava que ara teníem que correr.
-Que corris, galifardeu!!-Diu el llop perdent la paciència.
Els dos es van posar a córrer tan ràpid com van poder. Mentre corrien al seu darrere el gos,el toro,l’ovella Bassi i l’ovella Bussi,què com de costum estava dient que no els atraparien mai,la Bessi, en lloc de córrer, estava conduint un cotxe rosa que a la matricula posava “STAR”.
-Erto é indignante pero es er unico vehículo en mil quilomeros a la reonda, zi parese una casa muñeca con rueda- Diu el toro
-No gemeguis Basilio ,què ara els podràs estomacar de valent.
Van arribar al davant del Llop i el Drac.
-Ara pagareu per les meves salsitxes,això paga.-Diu el gos.
-Et van bé 2€?-diu el drac.
-Que les salsitxes són de les bones!-Diu el gos intentant treure’n més pasta.
-D’acord, té 5€.-Diu el drac.
-I tu què Llopis,no pagues?-Diu el gos.
-Però si jo no he toca’t ni una salsitxa!-diu el Llop intentant escaquejar-se.
-Ja ho sé però tu has portat aquest devorador de salsitxes instantani.
-Aixxx,d’acord.Té 5€.-Diu el llop.
-Gràcies,gràcies.-Diu el gos.
El Doki i en Llopis ja marxaven quan el Toro Basilio va dir:
-Pero nozotro no se les ibamo a darles zu merecio a estos malechores?
-És veritat amic meu. Encara no han après la lliçó.
-Tingues pietat! Estic tant escurat que no tinc ni diners per pagar l’autobús per a tornar a casa!-Diu el Drac per a veure si cola.
El Gos va agafar la cua del Llopis va començar a fer-lo girar a l’aire.
-Pròxima parada:el pont en construcció.
-Ja m’ho imaginava. En fi,el pròxim cap de setmana ja pots fer el que vulguis ,et deixo el dia lliure,gos, que jo em quedaré a casa a descansar.
-Molt amable. Fins el pròxim cap de setmana no,l’altre!
El drac intentava fugir quan va topar amb el toro:
-Pero a onde vas?
-Vaig a casa meva.
-Pero uted no tenia dinero!
-Ja bé,esque ...jo...! La tornada es gratis! Sí,això mateix,és gratis.
-Claroooo, zerá grati porqué te va a ir volando!
-Que amable
Ja teniu el toro agafant el drac i tirant-lo a l’aire.
-Ziempre que envio argo lo envio por correo aereo! Oléeee!!!!
-Gracies! T’enviaré una postal! Que amable, torno a casa i no he pagat res!
El Drac va caure justament de cara a la muntanya de fems del veí del costat,que era pagès.
-Ara ja no em caus tant bé!
I al seu cap li va caure la maleta que es va emportar.
-Ara no em caus gens bé!
El Llopis,com sempre va caure al pont en construcció.
-Mai et fiïs dels amics per solucionar els teus problemes - diu el llop apunt de caure del pont.
Sort que el cap de setmana que ve me l'agafo de vacances!!!! Va exclamar en Llopis.
- Sempre la mateixa història, ja estic fart de caure a l’aigua! Ja ho sé! Combatré l’aigua amb foc!
En Llopis va agafar el seu telèfon d’última generació i va marcar el numero del seu gran amic el Drac Doki.
-Doki! Amic meu! Com estàs? Va dir en Llopis.
-Malament! Que em truquis és senyal que em tocarà el rebre! Cada vegada que em truques em passa alguna cosa!!!! Li va contestar en Doki.
-Mira, aquesta vegada tinc un negoci segur. Es tracta de tres ovelles ... No va tenir temps de continuar, que en Doki li va contestar:
-Tres ovelles, has dit? Per tres ovelles sóc capaç de qualsevol cosa! Tinc una gana que em moro. Porto mesos que només menjo pastanagues.
En Doki vivia a l’altra punta de la comarca i no tenia carnet de conduir, i ja feia molt de temps que no podia volar. Tot i que passava força gana, era un gran bevedor de cervesa i feia un tripot que no el deixava aixecar el vol.
Imagineu-vos l’escena: una autobús aturat a la parada, amb la cua de gent esperant per pujar i aquell rellamp d’animal enganxat a la porta. El conductor cridava que pugés, ell deia que no podia. La gent de dins l’autobús es posava nerviosa i cridaven. Els de fora la parada encara ho estaven més.
-Està massa gras! Va dir una senyora que portava un cabàs d’anar a comprar.
-El que té és el cul gros! Va replicar un jubilat.
-Vol fer el favor d’espavilar-se, va dir el conductor, com a mínim pagui el bitllet. Però crec que li hauré de cobrar doble!
No hi havia manera! La cosa no millorava. La gent s’anava posant nerviosa i cada vegada estaven més enfadats.
Per casualitat, en la mateixa parada hi havia un dels nostres herois: El Toro Basilio! El Toro Basilio no és pas d’aquells que donen massa voltes a les coses. Sempre ha pensat que les solucions expeditives i immediates son les millors.
Així que, sense preguntar-ho dues vegades, li va fer una trussada al cul, de les millors que tenia, les que reserva pels toreos.
-Ozú, vamo, que va a tira er Dra ezte der diablo! Va dir agafant embalada i anant directe al gran cul del pobre Drac Doki.
El Drac va sortir disparat de morros a la finestreta del conductor. Ara pla! El conductor havia quedat a sota el drac, just podia veure la carretera i fer girar el volant per conduir.
El Toro Basilio va pujar a l’autobús i la gent el va aplaudir. Ell, que era més xulo que un vuit, va agafar posat de torero i, saludant al respectable, els va brindar la “faena”.
-Olé, Olé, Olé! Vamo a vé, que le corten las orehas y er rabo!!! Va dir en un acte de xuleria característic en ell.
El conductor va tancar les portes de l’autobús i va anar tirant cap al poble d’en Llopis. El viatge va ser llarg, sobre tot per al pobre drac que se li havia quedat enganxat el cap a la finestreta.
Quan van arribar, el drac tenia problemes per sortir. El Toro, que tenia molt mala bava, li va dir: - Dra, quiere que t’ayude? Te pego un coscorrón en la frente i te surts de cop.
-No farà falta! Va dir el Drac amb una estrebada tant forta que va sortir disparat enrera. Amb tanta força que va fer una voltereta a dins l’autobús i va sortir disparat, anant a parar de morros a terra.
En Llopis va anar a recollir al seu amic accidentat. El pobre drac, mentre s’aixecava , li va dir a en Llopis: - No, si jo ja ho sabia que això acabaria així. I encara no hem ni començat. Ja et dic jo que ni menjarem ovella ni toro i ens tocarà el rebre com sempre.
Quanta raó que tenia el Drac Doki! Però tampoc feia falta ser profeta per endevinar-ho!
Mentre, al corral, les ovelles descansaven tranquil•les, fent la seva migdiada de rigor i la bessi fent-se la manicura .El Gos d’en Ramiro estava intentant engegar la parrilla elèctrica per coure salsitxes però no funcionava.
-Què carai li passa a aquest tros de ...?-El gos va començar a ensumar.
Exactament com li deia el seu olfacte feia olor de Llopis.
-Mireu!!!! Qui es aquell que està al costat d’en Llopis?? Desperta’t Bussi!-diu la Bassi.
-ZZzzzz...Què esta passant?Qui és aquest??-Diu la Bussi estranyada.
El Drac Doki es va senyalar a ell mateix amb cara d’estranyat.
-Ahhhh!!!Una mala manicura!!- Diu la Bessi.
-Tranqui,este er un amio del lobo Lobis,é inofensibo.-diu el toro .
-Carai Basilio! Amic meu! Quant de temps!-Diu el gos.
El toro fa una salutació amb la mà.
-Una cosa Basilio,tu no sabràs pas com funciona aquest tros de ferralla... , dic, aquesta parrilla tan bona que em vas regalar quan vas anar a Andalusia.?-Diu el gos dissimulant perquè ja coneix el seu amic i si li dius una cosa que no li ve de gust sentir ja el tens de morros.
-Ersque no te la regalé yo te la regaló mi primo de barcelona.
-Bé , quina pena! Adéu parrilla!-Diu el Gos encantat de desfer-se d’aquell tros de ferralla.
-No lo quiere yamá? Tengo zu numero.
-No ,no que ja el conec al teu cosí i segur que deu estar molt ocupat.
-Como quiera, ozú.
-Emm...perdona gos,què ara em toca venjar-me.
-D’acord,d’acord com vulguis però que sàpigues que tinc l’ajuda d’un toro d’ Andalusia.
-Ahh...doncs jo també tinc reforços!-Diu el llop amb aires de superioritat.
Us presento el vostre terror,el vostre mal son,el vostre...
-D’acord,d’acord...ens el presentes ja?-diu el gos
-Sí,sí contempleu el meu millor amic...El drac Doki!!!!!!!!!! TACHANNNNNNN!
-Et refereixes a mi?
-Si capsigrany a tu!,ara tenies que rugir i tirar una flamarada al gos que el deixaria negre com el carbó,cremat com el sutge!
-Dons rugeixo i tiro la flamarada ara o desprès?
El gos va tenir una idea:Aixeca les salsitxes a l’alçada de la flamarada i així estaran cuites.
-Ara tros de sabatot!
El gos va punxar una salsitxa amb una forquilla sense que es notes gaire.
El Drac va tirar una flamarada i el gos va fer un pas al costat i va estirar el braç.
Exactament com el gos havia planejat va coure les salsitxes,però el drac no va tenir mes bona idea que menjar-se les salsitxes del gos per fer-lo enfadar.
-QUE FAS RUC????-Va dir el gos.
-Mira Llopis! Ara es el gos el qui treu foc pels queixals i no jo. Què graciós!Podries haver-lo trucat a ell perquè és vengés d’aquell tal Gos d’en Ramiro i no a mi.-diu el drac.
-Doki,Doki,ELL ÉS EL GOS D’EN RAMIRO I ÉS CONTRA QUI ENS HAVÍEM DE VENJAR, ARA ELL ES VENJARÀ DE NOSALTRES!-diu el llop enfadat amb el drac
-Ahh,així que ara correm no?-diu el drac.
-No,mira,si et sembla ens quedem aquí com estàtues.-Diu el llop.
-Jo em pensava que ara teníem que correr.
-Que corris, galifardeu!!-Diu el llop perdent la paciència.
-Pugeu al cotxe i poseu-vos el cinturó amb brillants.-diu la Bessi fent-se la heroïna.
-No gemeguis Basilio ,què ara els podràs estomacar de valent.
-Ara pagareu per les meves salsitxes,això paga.-Diu el gos.
-Et van bé 2€?-diu el drac.
-Que les salsitxes són de les bones!-Diu el gos intentant treure’n més pasta.
-D’acord, té 5€.-Diu el drac.
-I tu què Llopis,no pagues?-Diu el gos.
-Però si jo no he toca’t ni una salsitxa!-diu el Llop intentant escaquejar-se.
-Ja ho sé però tu has portat aquest devorador de salsitxes instantani.
-Aixxx,d’acord.Té 5€.-Diu el llop.
-Gràcies,gràcies.-Diu el gos.
El Doki i en Llopis ja marxaven quan el Toro Basilio va dir:
-Pero nozotro no se les ibamo a darles zu merecio a estos malechores?
-És veritat amic meu. Encara no han après la lliçó.
-Tingues pietat! Estic tant escurat que no tinc ni diners per pagar l’autobús per a tornar a casa!-Diu el Drac per a veure si cola.
El Gos va agafar la cua del Llopis va començar a fer-lo girar a l’aire.
-Pròxima parada:el pont en construcció.
-Ja m’ho imaginava. En fi,el pròxim cap de setmana ja pots fer el que vulguis ,et deixo el dia lliure,gos, que jo em quedaré a casa a descansar.
-Molt amable. Fins el pròxim cap de setmana no,l’altre!
El drac intentava fugir quan va topar amb el toro:
-Pero a onde vas?
-Vaig a casa meva.
-Pero uted no tenia dinero!
-Ja bé,esque ...jo...! La tornada es gratis! Sí,això mateix,és gratis.
-Claroooo, zerá grati porqué te va a ir volando!
-Que amable
Ja teniu el toro agafant el drac i tirant-lo a l’aire.
-Ziempre que envio argo lo envio por correo aereo! Oléeee!!!!
-Gracies! T’enviaré una postal! Que amable, torno a casa i no he pagat res!
El Drac va caure justament de cara a la muntanya de fems del veí del costat,que era pagès.
-Ara ja no em caus tant bé!
I al seu cap li va caure la maleta que es va emportar.
-Ara no em caus gens bé!
El Llopis,com sempre va caure al pont en construcció.
-Mai et fiïs dels amics per solucionar els teus problemes - diu el llop apunt de caure del pont.
Sort que el cap de setmana que ve me l'agafo de vacances!!!! Va exclamar en Llopis.
diumenge, 6 de març del 2011
En Llopis s'ha cruspit l'amo.
Al matí, a l’hora d’esmorzar, el Gos d’en Ramiro s’estava fent el seu menjar preferit: salsitxes a la planxa i patates fregides i mentrestant , les ovelles pasturaven tranquil•les.
De sobte, el Gos va quedar paralitzat! Hi havia un olor a l’aire, un olor penetrant, ... desagradable. Ja no hi havia cap dubte! Era l’olor del llop Llopis.
En Llopis era un llop al que no li agradava gens banyar-se i per això feia molta pudor. Era una barreja d’olor de suat, d’olor de peus,i a brut. De fet, aviat li tocaria el seu bany anual.
Les tres ovelles també van ensumar alguna cosa. A la Bessi, l’ovella presumida, se li va despintar la ratlla dels ulls. La Bussi va començar a esternudar i a mocar-se. Només a l’ovella Bassi se li va ocórrer de mirar al voltant per trobar d’on venia aquella olor que les feia plorar.
-Cebes! Va exclamar la Bassi.
- Quin horror! Va dir la Bessi – se m’ha despintat la ratlla dels ulls! Quina catàstrofe!!!
- Jo sóc al•lèrgica a les cebes. Va dir la Bussi entre mocs i esternuts.
L’estratègia que s’havia empescat en Llopis per acostar-se a les ovelles era simple. Posaria cebes al voltant d’on pasturaven les ovelles per dissimular la seva olor. Però no havia contat amb que el nas del Gos d’en Ramiro és ultra mega sensible.
El Gos va donar la veu d’alerta a les ovelles:
-Compte que ve el llop!!!! Torneu cap a casa, ràpid!!!!
Les ovelles van sortir corrents. A en Llopis, això de córrer, no li va massa bé. És un llop fumador i de seguida es cansa.
Aquesta vegada no era pas com les altres, aquesta vegada en Llopis volia endur-se alguna cosa a la boca, fos el que fos.
Com que no hi havia ovelles per menjar, va trobar-se amb l’amo del Gos. Va pensar: “ està grassó i sembla que m’atiparé”. Com que l’amo estava despistat pensant en les seves coses ...
-Nyam! Se’l va cruspir d’una queixalada, sense mastegar ni res. Tot a l’estómac.
A més, com que el Gos d’en Ramiro havia anat a acompanyar les ovelles al corral, va fer net de les salsitxes que s’havia preparat per esmorzar.
Les ovelles, que ho havien vist tot des del corral estant, van començar a dir:
-S’ha menjat l’amo, s’ha menjat l’amo!
El Gos d´en Ramiro estava reforçant la porta del corral amb unes fustes, quan va sentir que les ovelles deien:
- I les salsitxes del Gos també!
Això va ser la gota que va fer vessar el vas. Que en Llopis es mengés l’amo, passa, però les seves salsitxes? Això era intolerable! Com podia menjar-se les seves salsitxes?
-Ara veuràs! Va dir el Gos mentre anava en direcció a en Llopis enfurismat.
Entre l’amo i les salsitxes, en Llopis no s’aguantava dret. Així que ja teniu en Llopis estès a terra de panxa enlaire com un galàpat.
El Gos va pensar que tenia que salvar l’amo i que ara era una bona ocasió. Tenia dues opcions. Fer servir el mètode de les set cabretes o el mètode d’en Patufet. Va pensar que el de les cabretes era força desagradable i que era millor el que van utilitzar amb el bou els pares d’en Patufet.
Al Gos se li va ocórrer un pla. Convenceria al llop perquè mengés més salsitxes fins que li vinguessin gasos i fes un pet tan gran que sortissin l’amo i les salsitxes disparades.
-Llop, el teu problema té fàcil solució. Mira noi, el que passa és que no tens prou energia per aixecar-te.
El llop, que no era pas massa intel•ligent, va pensar que el Gos tenia tota la raó.
-Necessito menjar alguna cosa que tingui molta energia per poder aixecar-me. Va dir en Llopis.
-Cap problema, el millor que pots menjar són salsitxes amb mostassa. Moltes salsitxes i molta mostassa. - Va dir-li el Gos - .Si vols jo te les preparo.
-Ets molt amable, Gos. De veritat que m’ajudaries? Va dir en Llopis.
- O hi tant! I va començar a coure salsitxes i a untar-les amb mostassa picant.
El llop se’n va cruspir una dotzena i li feia molt de mal la panxa. El Gos li va insistir, que per anar bé i tenir l’energia que li calia havia d’arribar a les trenta.
Quan en portava vint-i-set, el llop ja suava i el mal de panxa era inaguantable. Va començar a notar que tenia gasos i s’hauria de tirar un pet i al cap d’un moment ja no va poder aguantar més.
Les ovelles, que ho estaven seguint tot atentament, es van posar els cascs reglamentaris anti explosions i es van amagar sota la taula. El Gos les va mirar i els va dir: Traquis que ho tinc tot controlat.
El pet del llop va ser impressionant! Van sortir disparats l’amo i les salsitxes. L’amo va anar a parar just al seu balancí i va decidir que després d’un dia tant dur, era prou hora de descansar i no aixecar-se per res.
Desprès d’això el llop va quedar molt descansat.
-Quin descans, fiuuuu! Tenies raó Gos, ara m’he pogut aixecar sense problema. Per cert, que tens paper de vàter?
Les ovelles van sortir del corral, i l’ovella Bussi va trepitjar una caca del llop.
-Becssss sempre em passa tot a mi! Quin horror. I a més no em puc netejar perquè no tinc mans.
La principal preocupació del Gos era recuperar les seves salsitxes, que havien caigut dins un cubell. Quan les va trobar va pensar: avui dinaré com un rei. Per cert, amb tot això ja és l’hora de dinar.
Quan ja estava entaulat i a punt per començar a menjar, la Bussi li va demanar al Gos que l’ajudés a netejar-se el peu. Com que el Gos d’en Ramiro mai es nega a ajudar a un amic, va deixar les salsitxes al plat i va sortir a fora per netejar-li la pota.
- El que s’ha de fer per les ovelles! Va dir el Gos.
Quan va acabar de netejar la pota de la Bussi, va haver d’anar a netejar el mocador al safareig.
Mentre, a la cuina ... , va aparèixer en Llopis, que s’havia quedat amagat darrera la porta.
-Jajajaja, és la meva ocasió, va dir en Llopis. Estava tot sol davant un plat amb dues magnífiques salsitxes. Les va agafar i va començar a sortir de puntetes per no fer soroll i que no el descobrissin, però ... de sobte:
- On et penses que vas amb les meves salsitxes, malfactor! Dóna-me-les immediatament!!!!
Com que en Llopis ja tenia clar que li tocaria el rebre, li va dir:
-Si, si d’acord, però deixa’m marxar que ja estem en paus.
-En paus? Vine aquí bergant! I el va agafar per la cua.
-O no! Un altre cop no! Va dir en Llopis.
El Gos el va començar a fer rodar per sobre del seu cap i el va llençar, tant fort com va poder. Mentre el llop cridava: Em venjaré!
Com sempre, el llop va anar a parar a sobre el pont en construcció i el va fer caure. Va aterrar al bell mig de l’aigua.
- Me les pagaràs, Gos!!! Al pròxim capítol t’atonyinaré! Buscaré reforços i t’atonyinaré! Sempre vaig a parar a l’aigua i odio banyar-me!!!!!
Continuarà ...
De sobte, el Gos va quedar paralitzat! Hi havia un olor a l’aire, un olor penetrant, ... desagradable. Ja no hi havia cap dubte! Era l’olor del llop Llopis.
En Llopis era un llop al que no li agradava gens banyar-se i per això feia molta pudor. Era una barreja d’olor de suat, d’olor de peus,i a brut. De fet, aviat li tocaria el seu bany anual.
Les tres ovelles també van ensumar alguna cosa. A la Bessi, l’ovella presumida, se li va despintar la ratlla dels ulls. La Bussi va començar a esternudar i a mocar-se. Només a l’ovella Bassi se li va ocórrer de mirar al voltant per trobar d’on venia aquella olor que les feia plorar.
-Cebes! Va exclamar la Bassi.
- Quin horror! Va dir la Bessi – se m’ha despintat la ratlla dels ulls! Quina catàstrofe!!!
- Jo sóc al•lèrgica a les cebes. Va dir la Bussi entre mocs i esternuts.
L’estratègia que s’havia empescat en Llopis per acostar-se a les ovelles era simple. Posaria cebes al voltant d’on pasturaven les ovelles per dissimular la seva olor. Però no havia contat amb que el nas del Gos d’en Ramiro és ultra mega sensible.
El Gos va donar la veu d’alerta a les ovelles:
-Compte que ve el llop!!!! Torneu cap a casa, ràpid!!!!
Les ovelles van sortir corrents. A en Llopis, això de córrer, no li va massa bé. És un llop fumador i de seguida es cansa.
Aquesta vegada no era pas com les altres, aquesta vegada en Llopis volia endur-se alguna cosa a la boca, fos el que fos.
Com que no hi havia ovelles per menjar, va trobar-se amb l’amo del Gos. Va pensar: “ està grassó i sembla que m’atiparé”. Com que l’amo estava despistat pensant en les seves coses ...
-Nyam! Se’l va cruspir d’una queixalada, sense mastegar ni res. Tot a l’estómac.
A més, com que el Gos d’en Ramiro havia anat a acompanyar les ovelles al corral, va fer net de les salsitxes que s’havia preparat per esmorzar.
Les ovelles, que ho havien vist tot des del corral estant, van començar a dir:
-S’ha menjat l’amo, s’ha menjat l’amo!
El Gos d´en Ramiro estava reforçant la porta del corral amb unes fustes, quan va sentir que les ovelles deien:
- I les salsitxes del Gos també!
Això va ser la gota que va fer vessar el vas. Que en Llopis es mengés l’amo, passa, però les seves salsitxes? Això era intolerable! Com podia menjar-se les seves salsitxes?
-Ara veuràs! Va dir el Gos mentre anava en direcció a en Llopis enfurismat.
Entre l’amo i les salsitxes, en Llopis no s’aguantava dret. Així que ja teniu en Llopis estès a terra de panxa enlaire com un galàpat.
El Gos va pensar que tenia que salvar l’amo i que ara era una bona ocasió. Tenia dues opcions. Fer servir el mètode de les set cabretes o el mètode d’en Patufet. Va pensar que el de les cabretes era força desagradable i que era millor el que van utilitzar amb el bou els pares d’en Patufet.
Al Gos se li va ocórrer un pla. Convenceria al llop perquè mengés més salsitxes fins que li vinguessin gasos i fes un pet tan gran que sortissin l’amo i les salsitxes disparades.
-Llop, el teu problema té fàcil solució. Mira noi, el que passa és que no tens prou energia per aixecar-te.
El llop, que no era pas massa intel•ligent, va pensar que el Gos tenia tota la raó.
-Necessito menjar alguna cosa que tingui molta energia per poder aixecar-me. Va dir en Llopis.
-Cap problema, el millor que pots menjar són salsitxes amb mostassa. Moltes salsitxes i molta mostassa. - Va dir-li el Gos - .Si vols jo te les preparo.
-Ets molt amable, Gos. De veritat que m’ajudaries? Va dir en Llopis.
- O hi tant! I va començar a coure salsitxes i a untar-les amb mostassa picant.
El llop se’n va cruspir una dotzena i li feia molt de mal la panxa. El Gos li va insistir, que per anar bé i tenir l’energia que li calia havia d’arribar a les trenta.
Quan en portava vint-i-set, el llop ja suava i el mal de panxa era inaguantable. Va començar a notar que tenia gasos i s’hauria de tirar un pet i al cap d’un moment ja no va poder aguantar més.
Les ovelles, que ho estaven seguint tot atentament, es van posar els cascs reglamentaris anti explosions i es van amagar sota la taula. El Gos les va mirar i els va dir: Traquis que ho tinc tot controlat.
El pet del llop va ser impressionant! Van sortir disparats l’amo i les salsitxes. L’amo va anar a parar just al seu balancí i va decidir que després d’un dia tant dur, era prou hora de descansar i no aixecar-se per res.
Desprès d’això el llop va quedar molt descansat.
-Quin descans, fiuuuu! Tenies raó Gos, ara m’he pogut aixecar sense problema. Per cert, que tens paper de vàter?
Les ovelles van sortir del corral, i l’ovella Bussi va trepitjar una caca del llop.
-Becssss sempre em passa tot a mi! Quin horror. I a més no em puc netejar perquè no tinc mans.
La principal preocupació del Gos era recuperar les seves salsitxes, que havien caigut dins un cubell. Quan les va trobar va pensar: avui dinaré com un rei. Per cert, amb tot això ja és l’hora de dinar.
Quan ja estava entaulat i a punt per començar a menjar, la Bussi li va demanar al Gos que l’ajudés a netejar-se el peu. Com que el Gos d’en Ramiro mai es nega a ajudar a un amic, va deixar les salsitxes al plat i va sortir a fora per netejar-li la pota.
- El que s’ha de fer per les ovelles! Va dir el Gos.
Quan va acabar de netejar la pota de la Bussi, va haver d’anar a netejar el mocador al safareig.
Mentre, a la cuina ... , va aparèixer en Llopis, que s’havia quedat amagat darrera la porta.
-Jajajaja, és la meva ocasió, va dir en Llopis. Estava tot sol davant un plat amb dues magnífiques salsitxes. Les va agafar i va començar a sortir de puntetes per no fer soroll i que no el descobrissin, però ... de sobte:
- On et penses que vas amb les meves salsitxes, malfactor! Dóna-me-les immediatament!!!!
Com que en Llopis ja tenia clar que li tocaria el rebre, li va dir:
-Si, si d’acord, però deixa’m marxar que ja estem en paus.
-En paus? Vine aquí bergant! I el va agafar per la cua.
-O no! Un altre cop no! Va dir en Llopis.
El Gos el va començar a fer rodar per sobre del seu cap i el va llençar, tant fort com va poder. Mentre el llop cridava: Em venjaré!
Com sempre, el llop va anar a parar a sobre el pont en construcció i el va fer caure. Va aterrar al bell mig de l’aigua.
- Me les pagaràs, Gos!!! Al pròxim capítol t’atonyinaré! Buscaré reforços i t’atonyinaré! Sempre vaig a parar a l’aigua i odio banyar-me!!!!!
Continuarà ...
El fabulós gos d'en Ramiro i els seus amics.
Us presentem els nostres personatges:
El Gos d'en Ramiro
El Toro Basilio
És el millor amic del Gos d'en Ramiro. És un animal de poques paraules i que li costa poc posar-se nerviós. És un Toro Bravo, oriundo d'Andalusia.
Les poques vegades que parla ho fa en andalús.
Porta una anella al nas que li dona un aspecte de maton. De fet, generalment, primer actua i després pregunta.
Quan les coses es compliquen pel Gos, sempre pot comptar amb l'ajuda del Toro.
El llop Llopis
És un llop que està acostumat a que li toqui el rebre, però no escarmenta i rep una i una altra vegada.
Sempre té idees descavellades que porta a la pràctica, però que mai li surten bé.
Odia banyar-se i, normalment, sempre acaba a sota del pont en construcció (que l'haurien acabat molt abans sí ell no l'aixafés cada vegada que hi cau)
L'ovella Bessi
Aquesta ovella presumida, sempre va a la moda i odia les puntes obertes (dels cabells).
Només li cal fer-se la manicura per relaxar-se i oblidar els problemes. Va a la perruqueria tres vegades a la setmana i tot el que té s'ho gasta en roba i complements.
No surt de casa si no està ben empolainada i s'ha posat el seu llaç i el seu cinturó de conjunt.
Pot passar-se hores davant un mirall mirant lo maca que és.
L'ovella Bassi
És l'ovella normal. La seva vida consisteix en pasturar i observar que passa al seu voltant.
No li agrada complicar-se la vida i la seva unica aspiració és a estar tranquil·la.
Tots li demanen consell, ja que en tot moment diu el que convé per a cada un.
És optimista i divertida.
L'ovella Bussi
És l'ovella pessimista. Sempre està constipada! La seva gran afició és banyar-se a la riera amb l'aigua congelada.
Ho veu tot negre i troba problemes a tot arreu. Com diu el Gos d'en Ramiro: "Si fos per tu encara no s'hauria inventat la roda"
Moltes vegades té raó, però sempre acaben solucionant-se les coses.
El drac Doki
És l'inseparable amic del llop Llopis. Tot i el seu aspecte terrible, és una mica curt de gambals i, al igual que al llop, tot el que intenta li surt malament.
Esperem que gaudiu d'alló més amb les nostres històries.
Una història cada setmana, o dues històries cada setmana ...
Us anirem afegint personatges al llarg dels capítols.
Equip:
Il·lustracions i històries: Eva
Editor: Lluís
Correctora i crítica : Marta
Ens hem inspirat gràcies a: "els bersties" en Pau i en Martí
El Gos d'en Ramiro
És el protagonista de la història. És diu Pillo, però tothom el coneix pel Gos d'en Ramiro, que és com es diu el seu amo.
Li encanta menjar salsitxes! Tot i que és molt roncós i sempre està enfadat, té un gran cor i ajuda a tothom. Sempre porta la seva gorra blava i no se la treu ni per dormir. Entre els seus amics es rumoreja que està calb.
El collar només se'l posa en les grans ocasions o per sortir a les fotos.
El Toro Basilio
Les poques vegades que parla ho fa en andalús.
Porta una anella al nas que li dona un aspecte de maton. De fet, generalment, primer actua i després pregunta.
Quan les coses es compliquen pel Gos, sempre pot comptar amb l'ajuda del Toro.
El llop Llopis
Sempre té idees descavellades que porta a la pràctica, però que mai li surten bé.
Odia banyar-se i, normalment, sempre acaba a sota del pont en construcció (que l'haurien acabat molt abans sí ell no l'aixafés cada vegada que hi cau)
L'ovella Bessi
Només li cal fer-se la manicura per relaxar-se i oblidar els problemes. Va a la perruqueria tres vegades a la setmana i tot el que té s'ho gasta en roba i complements.
No surt de casa si no està ben empolainada i s'ha posat el seu llaç i el seu cinturó de conjunt.
Pot passar-se hores davant un mirall mirant lo maca que és.
L'ovella Bassi
No li agrada complicar-se la vida i la seva unica aspiració és a estar tranquil·la.
Tots li demanen consell, ja que en tot moment diu el que convé per a cada un.
És optimista i divertida.
L'ovella Bussi
És l'ovella pessimista. Sempre està constipada! La seva gran afició és banyar-se a la riera amb l'aigua congelada.Ho veu tot negre i troba problemes a tot arreu. Com diu el Gos d'en Ramiro: "Si fos per tu encara no s'hauria inventat la roda"
Moltes vegades té raó, però sempre acaben solucionant-se les coses.
El drac Doki
És l'inseparable amic del llop Llopis. Tot i el seu aspecte terrible, és una mica curt de gambals i, al igual que al llop, tot el que intenta li surt malament.Margaret :
Prové d’una familia rica d’Anglaterra i li encanta la Bessi perquè és com ella, coqueta, presumida… El seu pare li va comprar una casa al costat del corral del Gos d’en Ramiro. El Gos d’en Ramiro està enamorat d’ella, el Toro Basilio també (al principi). La Margaret ODIA que li estiguin sempré a sobre i li encanta comprar roba. La Bessi és igual que ella. El codi d’amigues de la Bessi i la Margaret és : “riques, guapes i
unes monades”.
François le Français :
No li cau bé el gos d’en Ramiro perquè com diu ell “és un desconcidegat peg els francesos i els gossos impogtants, com jo”. És l’encarregat de cuidar la Margaret i aprecia al senyor Saint-James, el senyor Saint-James el té com el millor gos de l’empresa.
Esperem que gaudiu d'alló més amb les nostres històries.
Una història cada setmana, o dues històries cada setmana ...
Us anirem afegint personatges al llarg dels capítols.
Equip:
Il·lustracions i històries: Eva
Editor: Lluís
Correctora i crítica : Marta
Ens hem inspirat gràcies a: "els bersties" en Pau i en Martí
La nostra il·lustradora El nostre editor
Els dibuixos, tots (C) Eva Vila
Subscriure's a:
Missatges (Atom)